En aquests temps d’inquietud i confusió generada per la creixent adulteració del ioga, parlar amb Swami Satyananda Saraswati és com acudir a les fonts vives d’aquesta tradició a la recerca de respostes. I ens les ha donat clares i contundents; entre elles, apel·lar a la responsabilitat dels formadors. És una entrevista YogaenRed.
Aquest barceloní nascut en 1955, que va viure mitja vida a l’Índia i va ser deixeble de Swami Muktananda, segueix molt en actiu lliurat a impartir aquests ensenyaments de ioga i hinduisme que coneix i practica amb coherència i profunditat. (Veure enllaços a entrevistes anteriors sota i web Advaitavidya).
Les declaracions de Swami Satyananda no tenen cap desaprofitament. Les hem dividit en claus:
1a clau: El ioga avui, situació alarmant
P: Vostè és testimoni en primera línia de l’evolució del ioga a Espanya. Ens agradaria conèixer la seva valoració: a la vista de tot el que s’ofereix ara per ioga, què s’està perdent?
R: En aquesta civilització en la qual vivim tot es comercialitza, i en el ioga ha passat el mateix. El més alarmant és que està perdent les seves arrels. Evidentment, hi ha ensenyaments molt vàlids però altres es desvinculen completament de la mare, que és l’hinduisme. El ioga és un dharsan, una escola filosòfica, una visió tradicional de l’hinduisme, i la seva meta no és la postura perfecta; és el samadhi, l’absorció.
Per descomptat que el professor pot ajudar a l’alumne que té dolor d’esquena o que està nerviós, però ha de ser un guia per a portar-lo una mica més enllà. El ioga ens porta a un altre estat de consciència, i a vegades això s’anul·la, no es presenta de cap manera, i es queda en exercicis molt bonics. En tots els textos clàssics de ioga es diu que les postures en si no tenen tanta importància, i el que sí que la té és l’estat interior, el silenci interior que van generant els ásanas, que purifiquen el cos i equilibren el prana. Això va fent que la ment sigui més sátvica, més lluminosa, i a partir d’aquí accedeixes a estats de plenitud.
Si obviem tot això, ens queda un ioga molt petitó, i és una pena perquè podríem obtenir molt més. Però aquí ve la responsabilitat dels formadors. Hi ha quantitat de formadors de professors, però la seva vida és yóguica prou?, tenen el coneixement suficient, s’han submergit en ell? Perquè no és el que saps; és el que vius.
Això no és una valoració sinó una observació, la qual cosa veig.
D’una banda, m’alegra que el ioga s’hagi difós, però per una altra no deixa de ser una mica trist fins a quin punt ha perdut en moltes ocasions la seva arrel i el seu poder quan es presenta com un exercici. Avui ens trobem amb molts gimnasos que posen el ioga com si fos una gimnàstica més. Hi ha tota aquesta mescladissa, unes persones amb bona fe i altres no sé si per treure alguna cosa de tot això…
2a clau: La responsabilitat dels formadors (i el que costa sostenir un centre)
P: Què es pot fer per millorar aquest estat de coses?
R: Crec que els que fan formació tenen aquí una gran responsabilitat, el que passa és que en aquesta civilització tots tenim pressa; algú fa un curs intensiu de sis mesos i ja és professor. No sols això, sinó que munta un centre i no funciona perquè no té suficients classes, els lloguis són cars, cal pagar impostos… Què farà per a sostenir-ho? Inventar-se un curs de professors, que dona ingressos. I ja tenim a una persona amb relativament poca experiència explicant el que ha sentit, és a dir, com deia el meu mestre, la sopa de la sopa de la sopa.
Crec que vostès tenen una funció important en això: intentar a través del seu mitjà, que arriba a moltes persones, buscar aquesta excel·lència per part de tots els que estem ensenyant.
Ensenyar és una gran responsabilitat, no un acte egoíco sinó alguna cosa que tu ofereixes, però no tothom ho viu així. Si ensenyes alguna cosa només per a viure d’això… ha d’haver-hi alguna cosa més, i aquí és on està la gran responsabilitat d’ensenyar el que tu saps, la qual cosa ja has digerit, per a ensenyar-ho amb poder, amb força.
P: Les escoles haurien d’insistir més a oferir aquests valors?
R: Jo crec que sí. Haurien d’insistir molt més en els yamas i niyamas, i que l’ensenyant sigui l’expressió del ioga… Perquè si no practica intensament, què compartirà?; només la superfície, la part més externa.
3a clau: Meditar pot portar a l’autoengany… si no segueixes un camí
P: Fins i tot la meditació sembla que s’ha posat “de moda”. Qualsevol manera de meditar, qualsevol acte pretesament meditatiu, és vàlid?
R: Si un no segueix un camí, la meditació pot ser tal vegada un petit moment de silenci, però no forma part d’una cosa molt més gran. En l’hinduisme tradicional, un segueix un camí, un ensenyament, un llinatge. Aquí hi ha una benedicció, un poder que tu absorbeixes, digereixes i et transforma.
A vegades a l’occidental no li importa tenir professors de dibuix, de conducció… però tenir un mestre espiritual, li costa més; és una contradicció, perquè és un món molt subtil on l’autoengany, l’ego, pot anar-se amagant repetidament i que pensis que estàs molt elevat quan ni tan sols has començat el camí.
Hem d’adonar-nos que, si volem usar la meditació adequadament, aquesta ha de ser part d’alguna cosa, no és a l’engròs. Hi ha diferents meditacions, la Zen, la del budisme Mahayana, la del Tantra, la del Radya ioga…. i cadascuna té una shakti, un poder transformador, i aquest poder ve dels mestres que la comparteixen, del llinatge que l’acompanya.
A vegades pregunto a persones que estan en el ioga quin camí segueixen, i em diuen que l’espiritualitat en general. Però és que l’espiritualitat en general no existeix; hi ha camins que porten a uns llocs determinats, no sempre a aquest.
I després quan veiem la meditació que es comercialitza només per a trobar-te una mica millor o per a ser més productius… llavors sí que ja ens allunyem del que ha de ser. Meditem per a autoindagar la plenitud de la nostra essència, no per a treballar millor o per a estar menys estressat. Aquests són sol subproductes als quals no se’ls ha de donar tanta importància.
4a clau: Meditar, molt més que un mètode antiestrès
P: Recentment ha impartit un seminari sobre la meditació des del ioga i el tantra. Es pot aprendre a meditar correctament en unes hores o en un cap de setmana?
R: No, però si algú sent una connexió amb aquest procés en el seu interior, és el principi. Tots hem de començar en algun moment. Sigui una hora o deu dies, també seria insuficient. A vegades volem aprendre… però la meditació només t’ensenya ella mateixa amb els anys… i amb les milers d’hores que has meditat.
Que un se senti una mica millor per haver-se assegut, no canvia res; continues tenint un personatge molt pesat. La meditació vol portar-te més enllà d’aquest personatge.
P: Parli’ns d’aquest procés de purificació…
R: És una part del procés meditatiu, purificar, netejar el contingut psíquic de la persona, però també, segons es va purificant, va quedant l’observació del que un és. I el que un és no té res a veure amb el nostre cos o amb la nostra ment; és la plenitud. L’assoliment de la meditació és impressionant… i la usem per a una cosa molt petitona com trobar-nos una mica millor.
És una mica com el ioga: hauríem de tornar a posar la paraula ioga i meditació en el seu lloc adequat.
5a clau: Mestres que ens irriten i coherència hinduista
P: Però a vegades se’ns aconsella que simplement ens asseguem en silenci. Una ment penjada en el buit ens porta a alguna cosa?
R: Pot fer que et sentis millor. Uns moments d’estar en tu mateix sempre t’ajuden; fins i tot observar els teus pensaments i saber què t’agrada i què no de tu sempre és positiu. Però això no és un camí per si mateix. En els Shiva-*sutras hi ha una frase que diu: “El guru és el mitjà”. El mestre t’ensenyarà el teu infinitud i també allò que t’impedeix conèixer el teu infinitud; la teva pròpia ment no t’ho mostrarà mai. En orient és tan normal que un mestre t’ensenyi, des de la llibertat… Aquí pensem en un mestre com si fos algú que prengués possessió de la nostra vida, i és al contrari.
P: Es diu que ioga no és un camí religiós, i no obstant això vostè l’aborda des de l’hinduisme.
R: Però és que l’hinduisme no és una religió, sinó que el seu nom és Sanata dharma, el dharma etern. No ve de cap llibre sagrat, de cap messies o profeta, de cap creença ni de tenir fe; és l’observació de l’ordre còsmic, rita, i això ens porta a observar també el que som.
La meditació hindú forma part integral de l’hinduisme, és la seva filla, tal com la meditació budista és filla del budisme. Però és com que aquests ismos ens irriten… Sí, la meditació és una pràctica espiritual hindú, per què no? I per què no puc practicar-la, comprendre-la i aprofundir en ella si la sento vàlida? Igual que un cristià aprofundeix en els mètodes de divulgació cristiana. És sentir-se part d’alguna cosa… Fer-ho simplement a mi manera moltes vegades és un autoengany; l’ego se sent molt satisfet però quin fruit donarà aquesta pràctica?
P: És per això que vostè recomana cenyir-se a les practiques que tradicionals que deriven de l’hinduisme…
R: Si un sent aquesta connexió… Vols fer ioga de veritat? Perquè cenyeix-te als mestres de ioga hindús i als textos, perquè d’aquí ve tota la sapiència, no fa falta donar-li moltes més voltes.
6a clau: Ni ioga agnòstic ni tot el nou és millor
P: Llavors, no existeix el ioga agnòstic…
R: Sí, però no fa falta que li diguin ioga. Ioga és una paraula hindú; tu prens la paraula d’aquesta tradició i després creguis una cosa nova. Fes-ho, però no usurpis una paraula que té una tradició i un context molt clars. El ioga és un dharsan, una visió ortodoxa que accepta la dels rishis vèdics com a veraç, com una possibilitat de ser experimentada; així ho diuen les Upanisads: el ioga, per mitjà del seu ascesis, vol arribar a aquest estat. Si traiem al ioga d’aquest context, perd força.
Però és cert que vivim en una Espanya en què la paraula religió ens irrita; la paraula espiritualitat gairebé també, i tradició també… Som molt irritables… però hem de començar a ser una mica més seriosos si volem seguir un camí de veritat. Hi ha antiquíssims camins de transformació i sapiència, per què no deixar que aquestes aigües pures ens rentin i ens ajudin? Per què aquesta individualitat tan patològica que estem desenvolupant, com si el nou fos millor?
Fins a Krishna en la Bhagavad Gita li diu a Arjuna que no li ensenya res nou. Els mestres de les Upanisads, fa milers d’anys reconeixen que només transmeten el que els antics ja deien… Els meus mestres mai em van ensenyar res que fos nou. Jo no espero mai res nou…
P: Les innovacions s’han donat més aviat en el ioga físic, començant pels mestres hindús més coneguts…
R: Aquest donar-li més importància al tema físic no neix a Occident, sinó de tota una generació de mestres hindús; alguns viatgen aquí i comencen a deslligar la part més profunda i meditativa del Hatha ioga posant tot el focus en la postura i en un ioga cada vegada més dur, més fort i més físic en una certa manera.
Fa 40 anys, quan jo vaig començar a fer ioga, les classes eren diferents, fèiem els ásanas d’un en un i romaníem en ells; gairebé no hi havia seqüències, relaxaves una mica i tornaves al ásana contrari per a anivellar… I va arribar aquest altre concepte a causa d’aquests mestres que el van anar canviant i també perquè Occident demanava una mica més de moviment, com si fos gimnàstica… I entre els uns i els altres, aquí estem.
7a clau: Ioga per a resacralitzar la vida i transformar el món
P: Com recomana vostè portar el ioga a la vida actual, a la vida quotidiana?
R: Aquesta societat s’ha fet tan extravertida, tan cap a fora, que el ioga ben utilitzat seria com tornar a sacralitzar la nostra vida, el nostre menjar, els nostres somnis, la forma en la qual tractem als altres, als animals, a l’entorn, a la naturalesa. Si visquéssim amb ahimsa, satya, asteya… les bases del ioga, la societat podria transformar-se molt; primer vindria la transformació d’un mateix, però després seria un impacte molt fort en tota la resta. Aquesta és la grandiositat del ioga tradicional.
Aquesta conversa pot ser un compartir de cors profund, respectuós i veient la divinitat que hi ha en l’altre, o pot ser una xerrada vulgar. De què depèn? Del nostre estat yóguico. Si em faig un amb el ioga, si m’elevo amb el ioga, si em faig més lluminós, aquesta llum es mou amb mi, estic transformant-me i transformant el que m’envolta. Des del ioga seria l’oportunitat de resacralitzar aquest món del qual només mirem les taques del sòl.
P: Per a acabar, què voldria aconseguir amb el seu treball d’impartir ensenyaments?
R: No espero cap assoliment, sinó que gaudim i que pugui haver-hi persona que pugui reconèixer i valorar aquest profund ensenyament i avivar-la en el seu interior. En la meva vida jo amb aquest ensenyament he sentit una gran plenitud, i si algú pot reconèixer això, per a mi és el millor que li pugui ocórrer. Simplement això.
