Entrevista Swami Satyananda: “El ser humano sigue aspirando a la plenitud” | Yoga en Red 22/09/14 15:22

Entrevista Swami Satyananda Saraswati: “El ser humano aspira a comprenderse”

Demana que ens acostem a l’hinduisme deixant a un costat prejudicis i ideologies predominants i reconeixent les nostres arrels, és a dir, les nostres aspiracions d’autoconeixement, retrobament i plenitud. És una entrevista de Yoga en Red.

Swami Satyananda Saraswati (Barcelona, 1955) ha viscut tres dècades a l’Índia. Coneix a fons la tradició hindú,
especialment el Advaita Vedanta, el shivaísmo de Caixmir i la filosofia del ioga.
En 1976 coneix a Swami Muktananda, que ho iniciarà en el camí de la meditació. En 1982 rep els vots com a renunciant (sannyasa) de l’ordre de Sri Shankara. S’estableix als peus de la muntanya de Arunachala en companyia de deixebles directes de Sri Ramana Maharshi. Estudia sànscrit en Pondicherry i Benarés. Més tard, en Thapovanam (Tàmil Nadu), s’endinsa en la contemplació de les Upanishads sota la guia de Swami Nityananda Giri.
Actualment resideix a Catalunya, on imparteix ensenyaments sobre l’hinduisme des de fa tres anys. Ha editat l’obra col·lectiva Mística medieval hindú (Trotta, 2003) i és autor de diverses contribucions a obres de temàtica índica. És fundador i impulsor de Advaitavidya, una associació dedicada a la pràctica, la contemplació i l’estudi de la tradició hindú.
Ha condensat el seu gran coneixement sobre l’hinduisme en un gran llibre, L’hinduisme, editat per Fragmenta i presentat fa pocs dies a Madrid en la seva versió en castellà.

Què pot aportar el coneixement de l’hinduisme en profunditat als homes i dones occidentals?

El coneixement en si pot aportar benestar i una pau mental, però si aquest coneixement es converteix en pràctica i en transformació interna, pot portar a una altra manera de viure completament diferent. Perquè la causant dels nostres problemes és la ment; si anem coneixent aquesta ment i al “observador de la ment”, que està lliure de moviments mentals, i ens anem identificant amb aquesta essència, tota la nostra manera de comprendre la vida, a nosaltres mateixos i als altres canvia, i viurem molt més harmonitzats.

Quan es va plantejar escriure el llibre L’hinduisme, quin va ser el seu objectiu?

L’objectiu és presentar una introducció al Dharma hindú, a l’hinduisme, basat en les seves fonts, que fos rigorosa i alhora senzilla i que recollís l’essencial. L’hinduisme vèdic, els seus textos fonamentals, els seus conceptes més fonamentals, estan coberts. Hi ha coses que no han entrat, com l’hinduisme modern o les deïtats, perquè el llibre seria molt més ampli, però la base de el hinduisme és aquí.

La base és eminentment filosòfica…

Filosòfica però tal com s’entenia la filosofia en el món greco-romà, com un camí de transformació interior, de mort i renéixer interior, no sols de filosofia mental. L’hinduisme i tota la tradició oriental no tracta d’acumular coneixements, que això ens ajuda molt poc, sinó de transformar-nos.

A Occident, tot allò que sona a religió no està en el seu millor moment. Com acostar-nos més a tota una manera de pensar, com és l’hinduisme, que va més enllà del religiós? Com es pot explicar a la gent superant aquests prejudicis?

El primer és no deixar-se contaminar per les ideologies predominants, i el segon, reconèixer les nostres pròpies arrels, les arrels filosòfiques de l’antiga Grècia, aquesta varietat de filòsofs, de sistemes, de compressions del cosmos; aquestes indagacions, aquestes tradicions mistèriques o dels déus, o més enllà dels déus, i purament filosòfiques i d’observació. Això està en nosaltres, pot haver quedat enfosquit però és aquí. L’ésser humà aspira a comprendre’s; hi ha una part infinita en el nostre cor que vol retrobar-se. Per això res que sigui finit ens farà mai feliços, perquè necessitem aquesta plenitud.

Com enfila el ioga en el seu llibre?

En el llibre enfila en el capítol dels camins, els margues. Una vegada expressats els Vedes, els Upanishads, els textos fonamentals, la filosofia fonamental, com es converteix això en transformació? Perquè seguint un camí i seguint les pautes que et porten a la transformació. D’aquí ve tota una antiga tradició de mestres, des dels rishis fins a l’actualitat, que l’hinduisme afortunadament ha mantingut. És una tradició viva; encara hi ha molts mestres que t’ensenyen pràctiques mil·lenàries que fa més de cinc mil anys t’ensenyaven d’igual manera. Hi ha una font de transmissió, un canal molt poderós i antic.

Un canal de transmissió que continua viu encara que molt adaptat a Occident…

Uns certs mestres l’han adaptat a Occident, uns altres l’han adaptat molt poc a Occident, uns altres han decidit no viatjar a Occident. Però té a veure amb aquesta inquietud del qual es busca a si mateix.

I vostè personalment recomana seguir un camí més adaptat, menys adaptat, més tradicional, menys tradicional? O no té importància això?

Cadascun ha de trobar el camí segons les seves predisposicions, la seva mentalitat. Considero que el camí tradicional té una força, i no és que vulguem adaptar aquesta veritat mil·lenària a les concepcions de la nostra ment, sinó que la nostra ment hauria de ser capaç de transcendir uns certs conceptes per a entendre aquesta veritat tan pristina, tan antiga, que continua sent vàlida avui dia. L’ésser humà no ha canviat; han canviat els seus condicionaments, però aquesta cerca per l’infinit, per l’etern, segueix present. Llegim converses en les Upanishads que podrien tenir lloc avui mateix.

Quins valors destaca de l’hinduisme, a part de l’autoconeixement, que poden ajudar en la vida actual?

L’autoconeixement fa que t’acceptis a tu mateix, que reconeguis aquesta part transcendent en tu i també aquesta part relativa, que t’estimis com a personatge relatiu i també com a llum d’aquest infinit i, que vegis el mateix en els altres. Que vegis la seva part relativa i aquesta llum de la consciència que està en el cor de tots. Això portaria de manera natural i sense forçar a l’amor, a la compassió, a la solidaritat, a una altra forma de societat on la usura o moltes coses que s’han normalitzat no existirien, perquè veuríem aquesta divinitat en el cor de l’altre.

Li sembla vàlid el ioga tal com s’ensenya aquí a Occident? Transmissió no individual, absència de guru…

Es refereix vostè al hatha ioga o el ioga físic, no? És un principi; algú pot anar a una classe de ioga perquè li faci mal l’esquena, no vol reconèixer la seva infinitud, sinó que li fa mal l’esquena. Si el professor és afí a la tradició i al coneixement del ioga, poc a poc farà que aquesta persona no sols solucioni segurament el seu dolor d’esquena sinó que vagi entrant en espais de no pensament on se senti ple i vagi descobrint una cosa molt gran en si. La fi del hatha ioga és el samadhi, l’absorció en la realitat, no millorar l’esquena ni tenir un cos molt bell, per això un bon professor ha de ser un mitjà que a través de les classes et porti a aspirar a alguna cosa més, sobretot que et mostri que dins de tu hi ha un tresor, una immensa llum que pots descobrir.

Com decideix, després de tants anys vivint a l’Índia, tornar a Barcelona?

No vaig decidir res en realitat. Fa quatre anys vaig ser a Barcelona i no va sorgir la necessitat de tornar a l’Índia; em sentia bé aquí. Es va anar creant un grup de persones interessades a aprendre i em vaig sentir molt bé ensenyant, vaig pensar que havia arribat aquest moment perquè va ser molt natural. Encara que continuo fent les meves escapades a l’Índia.