Solidaridad Digital es elaborado por FSC Inserta
“L’ésser humà modern no viu amb una cosmovisió elevada”
Swami Satyananda, maestro de vedanta
Esther Peñas / Madrid- 11/09/2014
És una manera de lliurar-se a la vida i reconèixer-la com a sagrada en tota la seva extensió, una ascesis sense profetes, sense dogmes, sense mentor espiritual únic. A Swami Satyananda (Barcelona, 1955) se li va creuar l’hinduisme i es va enrolar en ell. Trenta anys després sap que la contemplació li ha canviat la vida. Li ha donat una identitat. La seva identitat. Sap qui és, la qual cosa és ja dir molt (potser tot el necessari per a viure). Acaba de publicar ‘L’hinduisme’ (Fragmenta), una aproximació a aquesta tradició, una de les més antigues que coneix l’home. Diu una veu popular hinduista: “Com un home als braços de la seva estimada no és conscient del que està fora i del que està dins, així una persona en unió amb el Jo no és conscient del que està fora i del que està dins, perquè en aquest estat d’unitat tots els desitjos troben la seva perfecta satisfacció”. Námaste.
Els camins per a arribar a la veritat són molts, cita la sentència de la Cort Suprema de l’Índia per a descriure els trets de la definició judicial de les creences hinduistes. Com reconeix un que està en la direcció correcta, que està canalitzat, com els rierols, cap a la la direcció correcta, que està canalitzat, com els rierols, cap a la veritat? veritat?
Quina pregunta per a començar… m’agrada… un està en el camí adequat quan va sentint-se en pau amb si mateix, va qüestionant-se coses, està en harmonia amb els altres, més feliç i menys dependent de factors externs; soc feliç pel que soc, no pel que tinc, no pel que obtinc, no pel que faré sinó pel que soc aquí i ara. Quan s’entra en aquesta dinàmica, se sap que un està en el camí correcte.
Hi ha molts camins, tots són igualment vàlids?
Tots els camins poden ser vàlids depenent de la persona; som diferents, cadascun té la seva potencialitat, el seu moment determinat i ha de prendre el seu propi camí, uns triaran el de la devoció, un altre el del ioga, el lliurament als altres, el servei a els altres, la meditació…
En què li ha canviat la pràctica de l’hinduisme?
En tots els aspectes de la meva vida i de la meva ser. M’ha aportat moltes coses, m’ha donat una pau interior, una enorme felicitat, la comprensió del que soc i del que són les persones, saber que la meva essència és l’essència de tot, del cosmos, independentment de les forma que s’adoptin.
Podria dir-se, corregeixi’m si m’equivoco, que el dharma dharma és l’essència de l’hinduisme. Sé que és un és l’essència de l’hinduisme. Sé que és un concepte complicat i relliscós però com el definiria vostè?
Sí, el dharma és el manteniment de l’univers, del cosmos. El dharma és l’acció harmoniosa amb tu i amb els altres, l’acció que sustenta, que dona suport, que ajuda, que beneficia; és compassiva i correcta. No es tracta d’una acció heroica sinó d’una acció que parteix de l’harmonia, la comprensió i l’equanimitat.
En el bellíssim diàleg ‘Mahabharata’ es recull el següent ensenyament: “Quina és la major felicitat? El contentamiento”. M’agradaria saber si el contentamiento és sinònim de resignació.
És una altra cosa, contentamiento és una resignació en positiu. Hi ha una història que ens servirà. Un ancià li demana a la seva dona que obri la nevera i li porti formatge, perquè és molt bo per a l’estómac. La dona va a la nevera i veu que no hi ha formatge, al que respon l’home que no es preocupi, que és millor així, perquè el formatge és dolent per a les genives. I ella pregunta: “Llavors, en què quedem?”. I ell respon: “Si n’hi ha, el primer; si no n’hi ha, el segon”. Això és el contentamiento, no una resignació, sinó prendre’t les coses d’una manera bona, no entrar en la queixa, el pessimisme, el negatiu; de qualsevol situació que ens posi la vida podem aprendre alguna cosa si hi ha una bona actitud.
Els ‘Upanishads’, com altres llibres sagrats, no ofereixen coneixement racional, sinó que esperonen la visió interior. Creu que els occidentals serem capaços, en algun moment, de no llegir el món sota el prisma racionalista?
Sens dubte, a l’home occidental li costa entrar en la visió hindú perquè és molt àmplia, molt basta, manca de dogmes, de regles, no has de creure en res, has d’anar experimentant-ho, observant-ho i creixent en el teu interior. Es comprèn (al món, a les persones) no amb la ment, sinó amb la visió interior, com tu la flames, i quan trobes aquesta consciència, és una cosa gran i lluminós.
Quin és el major enemic per a la puresa de cor?
L’home occidental està sempre en l’esdevenir, en el que aconseguirà, hi ha una acció constant, està condicionat pel mass media, és un home econòmic, produeix i consumi, però la cosmovisió de ser un productor-consumidor mai li satisfarà, el liberalisme, com el comunisme, aliena; l’ésser humà natural viu en un univers sagrat i això és el que hem de recuperar, hem de sacralitzar la nostra vida, sacralitzar tots els nostres actes, les nostres paraules, les nostres relacions, això sí pot portar a un canvi real i substancial de la realitat, viure al marge del sagrat és viure en un pla molt extern, molt condicionat.
En l’hinduisme també és sagrat el desig sexual…
L’hinduisme parla dels quatre fins de la vida: el dharma, (l’acció beneficiosa per a mi i per als altres), el artha (l’abundància material, no entesa com a usura, sinó generar abundància per a nosaltres, els nostres, els altres), el kama (la satisfacció dels sentits) i, finalment, l’alliberament o moksha (buscar allò que és transcendent, que està més enllà de mi, trobar-me en aquesta essència, trobar l’equilibri entre el transcendent i
l’immanent). El plaer sensorial és part de la vida humana, cal gaudir dels sentits: apreciar un encens que faci bona olor, un menjar agradable que ens agrada, uns ulls que ens miren… el mateix amb el desig sexual, que ens permet fondre’ns amb el cosmos.
De quina manera violentem l’harmonia del cosmos, això que els hinduistes criden Ritam?
El cosmos no s’altera, el que s’altera és la ment de l’ésser humà, que no es troba a si mateix en la seva essència i cerca fos fórmules estranyes. Quina cerca tot ésser humà? La felicitat, però a vegades la busquem allí on no està. Els Upanishad ens ensenyen que només l’infinit et pot satisfer, que gens finit et satisfarà mai. I sempre busquem la felicitat en coses finites, en comptes de mirar cap a dins i veure què hi ha més enllà del teu pensament, del teu ego, de la teva personalitat. Observa aquest espai, mantente aquí i descobriràs una altra part de tu, sense descurar la part externa. El savi és aquell que coneix aquesta part que li fa lliure i alhora actua per al bé de tots.
Si sabem el camí que ens condueix a la felicitat, per què ens enroquem a triar el equivocat?
Creus que sabem que això és així? Seguim el patró que alguna cosa de fora ens fa feliços. Quant estem en silenci, en observació? A tot el món, no sols a Occident. Portem una vida molt exterioritzada, no tenim temps per a l’ésser, per a l’observació profunda del que som.
De les principals deïtats (Mitra –amistat-, Surya –el sol-, Agni –foc-) de l’hinduisme, per quin sent especial tirada?
La meva deïtat està més enllà de nom i forma, i es manifesta en molts plans…
Com el Déu de santa Teresa, que està fins i tot en les olles…
Això és, fins i tot en l’acció més petita de la meva vida.
De totes les veritats commovedores del Bhagavad-Gita, quin li emociona més?
Una que està en el capítol segon, i que diu que el que soc, el real en mi, ni neix, ni mor, ni pot ser tallat ni cremat.
Una altra qüestió importi per a l’hinduisme, els ritus de pas. A Europa també hem devaluat la importància dels rituals…
Perquè el materialisme ha ocupat la ment de la societat i el cor de l’ésser humà; l’ésser humà modern no viu amb una cosmovisió elevada, s’ha convertit en un productor-consumidor, el seu món és econòmic. En les tradicions antigues es vivia en una cosmovisió, amb diferents nivells i plans, però formava part d’ells, perquè cadascun de nosaltres és una part de l’immens cosmos. Avui dia, l’únic ritual que té adeptes és guanyar diners. L’ésser modern s’ha reduït.
Sembla que l’hinduisme ajuda bastant a superar les pèrdues…
És que Occident medita molt poc en la mort, i el món fenomènic és canvi, canvi constant, i la seva bellesa és aquest canvi; tu i jo som aquí, però dins d’una estona no, i dins d’un temps ni tan sols estarà aquest bar, segur que Madrid ja no serà Madrid dins de molt de temps… Haig de trobar en el meu el que no canvia per a gaudir i conviure amb del canvi.
I què roman en mi intacte?
En aquest canvi tot canvia, però hi ha alguna cosa que observa el canvi, l’essència el cor, la consciència, que està més enllà del canvi, la qual cosa no pot ser pensant ni nomenat.
Per cert, què tal s’emporten les diferents espiritualitats d’Orient i Occident? Hi ha poques iniciatives conjuntes… al cap i a la fi, la cerca és molt semblant…
Durant milers d’anys un volia convertir a l’altre i l’altre es resistia a ser convertit. Des de fa 30 o 40 anys existeix un diàleg diguem interreligiós; encara és un diàleg lent, perquè cadascú proposa ‘la seva’ veritat, però quan deixem al marge les veritats absolutes i comencem a escoltar-nos, a aprendre l’u de l’altre, vindrà un temps de comunicació i intercanvi de valors.
Existeix el prejudici d’un cert immobilisme de la pràctica hinduista, el comparteix?
L’essència de l’hinduisme és la mateixa, com en altres espiritualitats, però la seva flexibilitat i possibilitats infinites d’adaptació han fet d’ell una via en constant canvi.
