Swami *Satyananda: “Si l’ésser humà canvia, la societat canvia”

24.09.2014

(Jesús Bastant).- Swami Satyananda és autor de “L’Hinduisme”, editat per *Fragmenta. Una introducció a aquesta tradició mil·lenària en la qual l’autor ha aprofundit durant els trenta anys que va passar a l’Índia estudiant i meditant en monestirs.
A diferència d’altres disciplines orientals, *Swami creu que “l’hinduisme mai ha estat de moda perquè és una religió que requereix un canvi de la teva manera d’entendre el món”. No obstant això, descriu la religió com una “tradició molt tancada, però alhora molt oberta”, i valora que no dona “una sola resposta”.
“Una de les grans belleses de l’hinduisme és que no és dogmàtic”, opina, finalment, el fundador de l’Associació *Advaitavidya.

Què és l’hinduisme?

L’hinduisme és una tradició mil·lenària, molt antiga, basada en la comprensió de l’ordre del cosmos. Hi ha hinduisme per tot el món, encara que avui dia està arrelat sobretot a l’Índia.

Quants fidels hi ha aproximadament en el món?

Uns dos bilions. Cal tenir en compte que la població índia és molt alta i que a Nepal també hi ha molts hindús. Als EUA hi ha dos milions, i a Anglaterra també bastants.

És a dir, que és de les religions més majoritàries del món…

Sí. Crec que és la segona més important del món en l’àmbit de números.

Què és el cosmos per als hindús?

És una emanació de la divinitat. Divinitat que existeix dins de nosaltres. Hi ha unitat entre la divinitat externa i la divinitat interna.

Significa això que som “una mica Déu”? És aquesta idea compatible amb l’esquema que tenim a Occident d’un Déu Creador que es relaciona amb les seves criatures?

Una de les grans belleses de l’hinduisme és que no és dogmàtic: no hi ha només una resposta. Hi ha escoles hindús que diuen que som de manera separada de Déu, escoles que diuen que som part de Déu, com l’espurna d’un foc; i altres escoles que diuen que som part de l’essència de la divinitat, sense diferenciació. Per a aquesta última, l’essència de l’ésser humà és l’essència de la divinitat. Jo pertanyo a aquest corrent, la de les escoles no duals.

És l’hinduisme una religió, o una manera de vida?

És una religió en el sentit que vol relligar-se amb l’Absolut, en el sentit més etimològic. Però no és una religió tal com les coneixem, amb els seus dogmes, el seu llibre sagrat, el seu Messies, els seus profetes i la seva jerarquia.
Dins de l’hinduisme hi ha moltes possibilitats de cerca. Hi ha tolerància cap a molts mètodes i sistemes diferents. Hi ha qui va als temples i hi ha qui pensa que el temple és innecessari. Hi ha qui fa meditació i hi ha qui mai ha meditat. Hi ha molts acostaments possibles. Ofereix grans possibilitats a l’ésser humà.

Hi ha un hinduisme agnòstic?

En una certa manera sí. Una de les coses en les quals creï l’hinduisme és en el *dharma, el *dharma etern. Però dins d’aquesta creença compartida hi ha escoles que tenen un punt de vista més materialista, i mai hi ha hagut lluites o baralles per això. Aquesta és la bellesa de la comprensió: que dona l’enorme llibertat a l’ésser humà de buscar segons les seves pròpies potencialitats i els seus propis talents.

Com et vas aproximar a l’hinduisme?

Sent jove, en una classe de Religió a l’Espanya franquista, el capellà catòlic que era el professor estava parlant de les diferents religions. Va nomenar l’hinduisme i la Bhagavad Gita, i a mi em va donar curiositat. Llavors aquest professor, que era una persona oberta, em va deixar una còpia de la Bhagavad Gita. Això va tenir un fort impacte en mi. Vaig començar a practicar meditació, a practicar ioga, em vaig fer vegetarià… i quan tenia vint anys me’n vaig anar a l’Índia a la recerca d’un mestre, d’una guia. Perquè aquí en aquella època hi havia pocs llibres.
Primer vaig anar a veure al Dalai Lama, perquè pensava que potser el budisme seria la resposta per a l’aprofundiment que jo necessitava. Però no va anar així. Així que vaig estar viatjant fins que vaig trobar al meu mestre, que em va iniciar en el món de la meditació, de la comprensió i de l’estudi dels textos. Allí vaig passar gairebé trenta anys.
Em vaig adonar que la meva vocació era monàstica, que jo volia dedicar-me plenament a això. Així que no vaig formar família ni res, sinó que vaig estar vivint una vida d’austeritat, estudi i contemplació.

Quan vas decidir tornar?

No vaig decidir tornar. Jo els últims anys venia anualment a Espanya a ensenyar a grups de persones, i en l’última d’aquestes visites simplement em vaig quedar. Però no va ser una decisió planificada. Simplement, em sento bé ensenyant a les persones, aportant aquest coneixement a la cultura d’Espanya i de Catalunya. És un tema molt desconegut aquí, i la veritat és que em sento feliç fent això.

Creus que les disciplines orientals relacionades amb la meditació estan o han estat en algun moment “de moda” entre determinats grups? Com afrontes la vivència de les teves creences en una societat en la qual no sols són minoritàries, sinó que a més són considerades un clixé?

L’hinduisme mai ha estat de moda, perquè és una religió molt primordial. Requereix un canvi de la teva cosmovisió, de la teva manera d’entendre el món. En el cas del budisme, sí que és cert que hi ha hagut una espècie de moda. Però això també hem d’entendre-ho des del punt de vista que l’ésser humà està en cerca. Ens trobem en un món absolutament materialista, que ens envia el missatge que podem produir i consumir. Res més. Per això necessitem seguir la cerca de l’espai de pau, de silenci i d’immensitat que existeix en el nostre interior. La meditació és la porta que ens porta a això, i l’hinduisme és una de les moltes respostes que podem trobar.

Algú que vulgui posar-se en contacte amb l’espiritualitat hinduista, ha de seguir una sèrie de passos, o no hi ha un procés establert?

Cada persona és el seu propi procés, però el que és indispensable és trobar a algú que sàpiga i que pugui guiar-te una mica, o bé trobar alguns textos que puguin donar una introducció correcta a aquesta tradició. És el que he pretès jo amb aquest llibre.
Això possiblement et portaria a la meditació, et podria portar al ioga… i a poc a poc s’anirien dibuixant els següents passos. Depèn de cada persona.

Ser vegetarià és un “precepte” de l’hinduisme?

Jo soc vegetarià des de jove, però hi ha persones que mai s’han plantejat tal possibilitat. Si practiques meditació intensa et dones compte de la relació entre l’aliment que consumeixes i l’estat de la teva ment. En aquest sentit, hi ha aliments que produeixen menys activitat mental, i que per això ajuden al procés de meditació.

No té a veure, llavors, que us negueu a menjar éssers vius?

També, per descomptat. Aquesta és la dimensió de compassió: si puc alimentar-me amb llenties, per què haig de matar un cabrit cada dia? Es prefereix deixar viure a aquests animals.

Quina és la visió de l’hinduisme sobre la vida en societat?

L’hinduisme, encara que se sol relacionar solament amb la meditació, l’allunyament i la renúncia, no és solament això. En la *Bhagavad *Gita, que és una de les Escriptures més importants, *Krishna li ensenya al seu deixeble una sèrie de pautes per a viure. Arriba un moment en què hi ha una guerra, que va ser una guerra real, històrica, però també és una guerra que simbolitza la lluita que té l’ésser humà cada dia, que pot triar entre fer accions que l’elevin o accions que el degradin. Pot prendre decisions que l’ajudin a ser més feliç, o justament el contrari.
L’hinduisme és una tradició totalment integrada en la vida total. Existeixen quatre metes de la vida: una el *dharma, que és viure en harmonia, buscar aquelles accions que són harmòniques per a tu i per als altres. La segona és la satisfacció dels plaers sensorials (dins del *dharma, de la correcció). La tercera és generar riquesa per a tu i per als altres. I l’última és viure també amb un propòsit més elevat: l’alliberament, el reconeixement de la teva essència.
És una tradició que integra tots aquests estrats, cosa que si fos una religió purament monàstica, no faria.

Però hi ha gent dins de l’hinduisme que, com tu, tria la vida monàstica…

Exacte. Dins de la tradició, amb totes les seves possibilitats, existeixen dos camins: el de la renúncia o el de la vida involucrada en el món (tenir família, generar riquesa, ajudar, intentar construir una societat millor…). Per tant, és una tradició molt ancorada en la vida social, en la relació amb els altres.

Creus que encara som a temps d’aconseguir una societat millor?

Jo crec que sí. Si l’ésser humà canvia, la societat canvia. El problema és que a vegades volem canviar la societat sense fer el canvi nosaltres. Són les nostres pròpies negativitats les que es manifesten fora.

Com vius des de les teves creences la crisi econòmica i social a la qual assistim, la indignació regnant, la societat que es va desconstruint per les seves pròpies costures…?

La crisi financera que vivim gairebé segurament ha estat provocada de manera expressa, perquè el resultat més immediat que ha tingut és que els rics més rics s’han enriquit molts més. Crisi, per a qui? Per a milions i milions de persones, no per als lobbies que es continuen enriquint. El món està en mans d’uns pocs, però arribarà el moment en què això caigui. I és fàcil que caigui aviat, perquè la situació està arribant al seu límit.
La nostra manera de viure és la de l’home econòmic. Però l’home no pot ser només economia, producció i consum. L’home necessita alguna cosa més, una altra manera de viure. Necessita una cosmovisió, sentit d’ajuda al proïsme i de compassió pels altres. Així que espero que arribi el moment en què això no sigui sostenible.

Quines labors d’acompanyament realitzes a Barcelona?

Retirs i ensenyaments personals a grups. La gent pot acudir les vegades que vulgui, sempre lliurement. Solen ser grups de 50 o 60 persones, o trobades més petites.
Les trobades giren entorn d’un ensenyament sobre un text de l’hinduisme, per exemple el *Mahabharata. Solc parlar uns 45 minuts o una hora, fem preguntes i respostes. Després solem cantar un mantra, per a afavorir el *aquietament de la ment per a la meditació. I després ens dispersem tranquil·lament, intentant integrar aquest ensenyament, aquesta trobada que s’ha produït en el nostre interior.

On se us pot trobar?

En la pàgina web www.advaitavidya.org.

Per què vas triar Fragmenta per a publicar el teu llibre?

No sé si vaig triar Fragmenta o si Fragmenta em va triar a mi. No estic segur de què va passar, però em vaig trobar amb Ignasi, l’editor, i va haver-hi molta empatia. Així va sorgir la proposta de fer una introducció a l’hinduisme en català, que va sortir fa dos anys, i ara ja està en castellà. Per a mi va ser un procés molt interessant portar a 150 pàgines una tradició tan immensa.

Quan vas viatjar a l’Índia, vas tenir una espècie de “nit fosca”, com diuen els místics espanyols? Et vas preguntar en algun moment què feies aquí?

No, mai. L’Índia em va acollir molt bé, i la raó per la qual era allí (per a estudiar, per a aprofundir, per a meditar, per a viure en monestirs…) sempre em va donar molta satisfacció.

És fàcil per a un occidental participar d’una cultura tan diferent en un país estranger?

Bé, la tradició hindú és molt sàvia, perquè és molt tancada i molt oberta alhora. Els hindús tenen una espècie d’olfacte especial per a detectar la preparació que tenen les persones que s’acosten dient que volen aprendre. Si el teu desig és genuí, t’aniràs acostant a poc a poc i podràs viure tota la tradició des de dins. Jo he pogut compartir amb persones molt ortodoxes dins de l’hinduisme amb total proximitat.

TITULARS:

-Una de les grans belleses de l’hinduisme és que no és dogmàtic, no hi ha només una resposta
-L’ hinduisme mai ha estat de moda, perquè és una religió que requereix un canvi de la teva manera d’entendre el món